Avui s’inaugura l’exposció: Els Ballets Russos de Diaghilev, 1909-1929 amb el subtítol: Quan l’art balla amb la música.

Per primera vegada a Catalunya, una exposició recupera la figura de l’empresari Serge Diaghilev a través dels vint anys d’història dels Ballets Russos, la seva emblemàtica companyia de dansa. Organitzada pel Victoria & Albert Museum de Londres aquesta exposició vol rescatar la figura de Serge Diaghilev  a través de la seva companyia de dansa, els Ballets Russos, sense la qual no es  podria entendre l’evolució de la dansa al segle XX. A través de dos-cents objectes que inclouen cartells, vestuari, elements per a les coreografies i escenografies, el visitant s’endinsarà en la noció d’obra d’art total propugnada per Diaghilev. Artistes d’avantguarda com Matisse i Picasso, músics com Ravel i Stravinski, i escriptors de la talla de Jean Cocteau, presents en la mostra, van participar d’aquest afany innovador amb l’objectiu de renovar els llenguatge visual, tant a través de la coreografia com de l’escenografia, el llenguatge musical i el vestuari.

Si Diaghilev i els seus Ballets Russos no haguessin existit, la música actual seria ben diferent de com ha acabat sent. Responsable del desembarcament a Occident dels grans compositors del seu país, de Txaikovski a Scriabin, passant per Mussorgski. Apassionat divulgador de les tradicions populars russes i de la seva reactualització per mitjà de la música contemporània. Amant del cant i el ball flamencs. Totes aquestes facetes musicals del personatge polièdric que fou Diaghilev quedaran reflectides en un cicle de concerts que podrem gaudir i es farà paral·lelament a l’exposició

A part de tot això, al Caixa Fòrum, la Dansa en serà també protagonista amb el Cicle dansa filmada.

Us deixo amb In the Spirit of Diaghilev… premeu en les paraules perquè no ens deixen inserir aquest espectacle d’una bellesa gestual magnànime i no us deixeu de veure la segona part

Gaudiu de la Dansa!

Torna a Barcelona la Hofesh Shechter Company amb el coreògraf britànic Hofesh Shechter, que vam poder veure al Mercat amb el seu èxit internacional Uprising / In your rooms. Political / Mother és el primer espectacle amb la seva companyia; es tracta d’una peça que recrea el món del coreògraf, un món d’unísons increïbles, de ritmes de percussió i una fisicalitat crua i honesta.

Està interpretada per 10 ballarins amb música en viu composada pel propi Shechter i interpretada per 8 guitarristes i bateries. Political / Mother és un encàrrec de prestigioses entitats productores de l’entorn de la dansa i que compta amb la coproducció del Mercat de les Flors, entre d’altres. “Una obra magnífica i de denúncia, alimentada per una veritable ira”, escriu la crítica després de la seva estrena el maig de 2010.

Per a molts, Hofesh Shechter és un gran impulsor de la dansa contemporània, capaç d’acostar-la a un públic ampli des d’una innegable qualitat. Des que va irrompre als escenaris, Shechter i els joves talents de la seva companyia s’han consolidat com una de les principals forces de l’escena britànica.

Veieu l’Art d’aquesta companyia

Gaudiu de la Dansa!

Avui pels amants de la Dansa i els que estigueu al Bages, teniu l’oportunitat de veure  al Kursaal l’espectacle Wonderland de Víctor Ullate, la seva última coreografia que s’interna en el complex món de la ment. El mestre Ullate ens situa dins d’un psiquiàtric, per mostrar-nos amb tota la delicadesa de la dansa, la vida de les persones ingressades allà. Les seves pors però també les seves alegries. L’amor, la dolçor, la tendresa d’unes persones, el pensament dels quals no funcionen necessàriament de la mateixa manera que els demés, però en els que al mateix temps, ens podem veure reflexats, perquè els sentiments són universals.

Una posta doncs per apropar el món de la malaltia mental i la profunditat d’aquestes persones. Jo ahir precisament en dirigia un grup terapèutic i puc assegurar que la riquesa de sentiments i pensaments, a vegades supera amb escreix la dinàmica d’algú que no pateix aquestes malalties.

En aquesta coreografia, utilitza música de Philip Glass, un compositor que fa una música molt espiritual i així en l’obra destaca l’expressivitat dels ballarins i la seva interpretació com transmissors d’emocions més enllà de quedar-se en ejecutar un seguit de pasos.

Un espectacle doncs pedagògic que intenta doncs anul·lar tabús i estigmes socials, alliberant-se de tot prejudici a l’hora d’abordar el món complex de la malaltia mental a nivell social. I com aquells que la societat pot considerar bojos, sovint ens poden mostrar una enteresa i una lucidesa sorprenents.

En Víctor ens explica que sempre havia volgut fer un espectacle així: ” Siempre tuve gran interés por el mundo interno de las personas especiales, y puesto que todos somos únicos, todos lo somos. Por circumstancias personales he tenido la oportunidad de estar muy cerca de los seres más especiales de todos, y poder así acceder con preferencia al mundo maravilloso de la psiquiatría. Aquí descubrí el perfecto orden del caos de las emociones, que ahondaron en lo más profundo de mi ser. Por medio de la danza quiero agradecer a la vida esa cantidad de emociones positivas, que estos seres me han  transmitido y en especial a una de ellas, Marisol”.

Ja veieu doncs que l’espectacle promet i que si no estigués obsessionat per la dansa d’avantguarda i per veure el més pioner, avui no tindria l’entrada d’aquest espectacle tant prometador que vaig a veure al Mercat de les Flors i que ha rebut premis a nivell internacional i potser llavors tindria aquesta que molts manresans anireu a veure. Tot i que si he de confessar la veritat, si avui no tingués cap d’aquestes entrades, m’hagués tancat tot el cap de setmana a la Cova de St. Ignasi, ja que el Xavier Melloni em va explicar la meravella de cap de setmana que havien preperat: unes jornades reflexives sobre com afecta a les religions i al diàleg que estableixen entre elles, el context secularitzat, el qual les interpel·la i les posa en qüestió. Unes meditacions profundes sobre textos sagrats de diferents tradicions, faran els pasos per avançar, en l’entesa de la Unitat com a vehicle unificador de les diferents visions espirituals. Tot enmercat dins la coordinació de la “Xarxa catalana d’entitats pel diàleg interreligiós”.

Però ara ja no m’és possible anar-hi… primer, per l’espectacle Amour, acide et noix de  Daniel Leveille Danse i després perquè he enllaçat un munt de trobades amb amistats, que faran d’aquest cap de setmana, un rosari divers de relacions afectives

Us deixo amb algunes imatges d’aquest espectacle d’Ullate, recordant amb les elles, la meravella d’obres que he vist d’aquest autor i que m’ha fet disfrutar tant en el món de la dansa. Recordo sobretot la meravella de la celebració del 20 aniversari de la companyia i retornar a veure coreografies meravelloses del llarg de la seva trajectòria, veient ballar al seu fill i en un espectacle que va durar aproximadament, sumant-hi la possibilitat d’haver pogut assistir a l’assaig, de tres hores i mitja. Alguns podran pensar, quin pal a mi se’m va fer poc, dec ser insaciable Bé, sense més preàmbuls aquí teniu, algunes imatges

Glòria espero que el disfrutis si hi pots anar

Bona Dansa!

Demà tindré el goig de desplaçar-me fins al Mercat de les flors per veure L’Art de Daniel Leveille Danse amb l’obra Amour, acide et noix, una obra que ens parla de la soledat i del desig…

Daniel Léveillé és un conegut coreògraf que ocupa una posició singular en la dansa canadenca. Durant els darrers 25 anys ha creat una vintena d’obres que han estat interpretades per ballarins extraordinaris i ha contribuït  així a l’evolució de la dansa. El 1982 el Consell de les Arts del Canadà li va concedir el Premi Jacqueline-Lemieux com a reconeixement per la qualitat del seu enfocament artístic. L’any 1991 va fundar Daniel Léveillé Danse.
Entre les seves nombroses creacions coreogràfiques destaquen Le Sacre du printemps (1982), Les Traces no I, II, III, IV, V, VI (1989), L’Exil ou la Mort (1991), Jules et Juliette (1994), Utopie (1998), La pudeur des icebergs (2004) i Crépusculedes océans (2007). Per poder veure els vídeos, us haureu de registrar a la comunitat de You Tube, és veu que els consideren massa pornogràfics

La bellesa del cos humà en tota la seva nuesa i parlant de nuesa…

Dissabte potser hi torno a veure més nuesa perquè estic pendent de la confirmació d’un amic que li feia gràcia veure cossos nus en moviment i potser veurem “Un peu de tendresse bordel de merde!”, espectacle impertinent i divertit de Dave St-Pierre, que es veu que està causant sensació a diferents festivals europeus

Per alguns potser la constatació de la nova Sodoma i Gomorra Però estaran molt allunyats d’entendre la bellesa del cos humà quan l’Art és fet amb Amor, coneixement i sensibilitat. Que espero que sigui feta amb gust. L’argument és interessant, la posta en escena, no sé tinc els meus dubtes. I veig poc Art respecte al moviment i el gest. I el bon gust… sempre són criteris que potser ens cal ampliar perquè els límits del bé i el mal sempre seran circumscrits a una cultura i a una manera de pensar i veure la vida. Si hi ha Amor… quin mal hi ha?… potser més aviat es troba en el judici que fan aquells que es posicionen en contra perquè llavors hi manca l’amor i el respecte a expressions allunyades del seu món. Quina disquisió Potser la imatge que ve a continuació pot escandalitzar a alguns

De fet, si us he de ser sincer, m’agrada d’entrada molt més l’espectacle que vaig triar jo per demà divendres. Però si hi anem, estic segur que quelcom interessant en treurè

L’obra del creador canadenc Dave St-Pierre presenta la segona part de la seva trilogia Sociologia i altres utopies contemporànies. Un peu de tendresse bordel de merde! indaga el moment de vagareig entre dues relacions amoroses, les diferents tendreses que hom comparteix amb un moribund, un nen, un ex, el pare. La necessitat intensa de rebre tendresa, de donar-ne, i això davant del rebuig de l’altre. Aquest espectacle és un assaig sobre la reconstrucció de l’amor propi, de la recerca d’una altra manera d’estimar, d’una altra persona per estimar i l’evolució d’aquest amor que es transforma en tendresa.

Dave St-Pierre es va iniciar en la dansa a l’edat de cinc anys. Va ballar per tot Canadà, Estats Units i Europa sota les ordres de diversos coreògrafs, entre els quals figuren Harold Rhéaume, Jean-Pierre Perrault, Estelle Clareton, Pierre-Paul Savoie i Alain Francoeur i les coreografies de Daniel Leveillé Amour, acide et noix i La pudeur des icebergs.

Ha creat diferents peces coreogràfiques, entre les quals destaca Le no man’s land show el 2003, però fou amb La pornographie des âmes (2004) que Dave St-Pierre va deixar empremta. Un peu de tendresse bordel de merde! va aconseguir copsar l’atenció de l’escena internacional ja des de la seva estrena mundial al Festival Dance 2006 de Munic i posteriorment al Mousonturn de Frankfurt.

Aqui teniu una mostra d’aquesta obra polèmica

Per conèixer més l’obra d’aquest creador, vegeu un fragment del seu últim espectacle Provocador ho és, però potser això no és una forma de què cadascú es plantegi justament unes quantes coses. Tothom té feina a casa seva, dins seu Així doncs, en comptes de criticar potser que cadascú netegi les pròpies letrines com ens deia en Gandhi

Ah! i pels que ens fascina l’Art de la Dansa, no us perdeu la conferència que Erin Manning farà demà a la Fundació Antoni Tàpies, Espai C a les 18.30 h. Titulada Dansa de l’Atenció.
 
Erin Manning desplegarà la seva concepció de la dansa i de la coreografia a través de les idees contingudes en el seu article Choreography as Mobile Architecture (Coreografia com a arquitectura mòbil), el qual explora la coreografia de William Forsythe, One Flat Thing, Reproduced (Una cosa plana, reproduïda).
Erin Manning és professora investigadora a la Facultat de Belles Arts de la Concordia University (Mont-real, Canadà), i directora de Sense Lab (www.senselab.ca). És autora, entre d’altres, dels llibres Relationscapes: Movement, Art, Philosophy (2009) i Politics of Touch: Sense, Movement, Sovereignty (2007).
Ho organitza la Fundació Antoni Tàpies, Mercat de les Flors i Bureau du Québec à Barcelone.

Si veniu, ens trobem allà

Gaudiu de la Dansa!

la meva part que simbolitza la bondad, la confiança, l’honestedat, la vulnerabilitat, l’obertura, la generositat, l’aprenentatge, l’alegria, la llibertat, el gaudi de la vida, el joc,  l’autenticitat, l’ingeni, l’innocència, el sentit de l’humor per riure’m de mi mateix la intuició, la creativitat, la imaginació, l’espontaneïtat,  la puresa,…  en definitiva, un homenatge i gratitud a aquesta part tant important en la meva vida, que mereix un bon regal i avui li he volgut retre aquest present, gaudint d’aquest meravellós espectacle ;)

Amb el joc de les ombres que bonic oi!

Després de la peça Pequeños paraísos en què Aracaladanza jugava amb el famós quadre El jardí de les delícies d’El Bosco, ara és el pintor surrealista René Magritte qui inspira a Enrique Cabrera i la seva companyia a l’hora de crear un espectacle per a tots els públics, on se succeeixen escenes màgiques, oníriques i plenes de fantasia. El coreògraf continua amb Nubes la seva trilogia que s’endinsa en els móns creatius de pintors rellevants i que clourà amb una obra a partir de les creacions de Joan Miró.

A Nubes, els intèrprets juguen amb objectes quotidians que apareixen en els quadres de Magritte i que ens transporten al seu univers, com les pomes, els paraigües o els famosos barrets rodons, impregnant-se del surrealisme d’aquest pintor belga: “Les imatges de Magritte són somnis, no per adormir-nos, sinó per despertar-nos”. Nubes ha obtingut el Premi al Millor Espectacle Fetén 2010.

La companyia Aracaladanza va néixer a Madrid l’any 1994 de la mà del coreògraf Enrique Cabrera, nascut a Buenos Aires, amb la intenció d’apropar la dansa contemporània als públics infantil i familiar; és la companyia més destacada en aquest àmbit de l’Estat i ha rebut nombrosos premis d’arreu. Nubes és una coproducció entre el Mercat de les Flors, l’Auditori de Tenerife i el prestigiós teatre londinenc Sadler’s Wells.

Gaudiu de la Dansa!

Gaudiu de la Vida!

Amb el vostre Nen/a Interior

I creeu la millor Vida que pugui mai existir

Simplement perquè us ho mereixeu

A gaudir-la!

De nou, aquest dissabte podrem gaudir de Akram Khan, un dels més innovadors talents de la dansa actual, que torna al Mercat de les Flors amb el seu darrer treball interpretat per vuit ballarins dels cinc continents. Amb la música del seu col·laborador habitual Nitin Sawhney, amb Vertical Road el coreògraf britànic d’origen hindú dóna continuïtat al viatge de la seva companyia més enllà de les fronteres de tot tipus, amb l’objectiu de crear narratives artístiques sense concessions. En aquesta peça, Akram Khan troba la inspiració en diversos mites universals sobre els àngels, que simbolitzen l’ascensió, el camí entre el pla terrenal i l’espiritual: el camí vertical, “the vertical road”. El coreògraf torna al moviment pur, sense text.

Khan va fundar la seva companyia l’any 2000. Fill d’una família procedent de Bangla Desh, des de petit va estudiar amb un gran mestre de kathak, dansa clàssica de l’Índia que ha combinat sempre amb dansa contemporània. Al Mercat l’hem pogut veure en anteriors temporades amb l’obra ma l’any 2006 i Zero Degrees el 2007, amb Sidi Larbi Cherkaoui. Actualment és artista associat al teatre Sadler’s Wells de Londres amb qui el Mercat coprodueix aquest espectacle.

Bona Dansa!

Aquí podeu veure l’obra sencera Si us ve de gust

Bona Dansa!

Gaudiu de la Dansa!

Aquest dissabte tindrem el goig d’assistir a l’espectacle de la Compagnie Accrorap que va néixer a finals de l’any 1989 amb Kader Attou, coreògraf francès d’origen algerià, i els seus amics Eric Mézino, Mourad Merzouki i Chaouki Said als suburbis de Lió. Fusionant les acrobàcies i la dansa de carrer van crear unes originals coreografies. Els espectacles d’Accrorap expliquen històries i són especialment vitals, en un diàleg entre el hip hop i la dansa contemporània. Actualment, la companyia Accrorap està considerada la més important de França en aquesta fusió.

L’espectacle que es presenta al Mercat, aquests dies, és una creació de 2010 a partir de la Simfonia de les Lamentacions, Symfonia Piesni Zalosnych, creada pel compositor polonès  Henryk MikoÅ‚aj Górecki, una obra que va impressionar a Attou des del seu descobriment quan tenia 20 anys. La versió enregistrada per la soprano Dawn Upshaw i la London Sinfonietta, dirigits per David Zinman, és el fonament d’aquest nova peça de Kader Attou. Per primer cop, lliga el seu treball a una obra musical sencera. Aquesta nova creació explora el conjunt dels aspectes compositius i sensibles, es deixa transportar per la veu, traspassar per la força melòdica i fa seu el missatge d’esperança.

Aquí en teniu un petit exemple

I mitja hora abans de la funció de la Compagnie Accrorap, els ballarins, coreògrafs i creadors de la Cia. Brodas Bros Pol i Lluch Fruitós, conduiran una sessió que pretén contextualitzar l’espectador dins l’obra que veurà a continuació.

I mitja hora després concert gratuït dels Steps Market. El món del funk, el groove i r’n’b compta amb una bona legió de seguidors a Barcelona, a més de amb grups com Steps Market, que recupera sense pretensions l’essència i el sabor dels ritmes afroamericans més sincopats de tots els temps. Clàssics de Michael Jackson, Stevie Wonder, Tower of Power o d’artistes més moderns, com Anastacia, que faran moure a la concurrència. El noble art de ballar i escoltar bona música alhora. Al foyer del Mercat.

Aquests del Mercat cada dia ho monten més bé una delícia! A ballar-la doncs!

Gaudiu de la dansa!

Quin Art! Acabo d’assistir a l’espectacle de dansa flamenca de Maria Pages i la veritat és que m’ha sorprès la posta en escena, la música, l’escenografia. Tot molt ben cuidat i d’un gust excel·lent.

Us deixo amb una mostra d’altres espectacles ja que el d’avui no n’he pogut trobar cap vídeo. Quina llàstima!!!, perquè realment ha estat explèndit! Us haureu de conformar amb les fotografies que us remeto a la portada o anar a veure l’espectacle, realment, val la pena!

Avui ha estat espectacular però aquí teniu aquesta mostra

Bona Dansa!