L’Art de Daniel Leveille Danse

Demà tindré el goig de desplaçar-me fins al Mercat de les flors per veure L’Art de Daniel Leveille Danse amb l’obra Amour, acide et noix, una obra que ens parla de la soledat i del desig…

 

Quatre ballarins despullats exposen una puresa rotunda, absoluta. La pell constitueix el veritable vestuari de l’obra, darrera d’ella es troben els músculs, l’aigua, la respiració, els desitjos i les pors. De fet, la nuesa manifestada oculta una fragilitat i una infinita tendresa, incidint en la duresa de la vida.

Des de la seva creació el 2001 Amour, acide et noix ha realitzat nombroses gires per tot el món. Es va poder veure a Europa a la Biennal de Venècia d’enguany i el públic, profundament commogut per la seva duresa i honestedat, es va entregar absolutament. L’obra té el premi Dora Mavor Moore de 2004 i el Premi del Públic de Zagreb del 2005.

Daniel Léveillé és un conegut coreògraf que ocupa una posició singular en la dansa canadenca. Durant els darrers 25 anys ha creat una vintena d’obres que han estat interpretades per ballarins extraordinaris i ha contribuït  així a l’evolució de la dansa. El 1982 el Consell de les Arts del Canadà li va concedir el Premi Jacqueline-Lemieux com a reconeixement per la qualitat del seu enfocament artístic. L’any 1991 va fundar Daniel Léveillé Danse.
Entre les seves nombroses creacions coreogràfiques destaquen Le Sacre du printemps (1982), Les Traces no I, II, III, IV, V, VI (1989), L’Exil ou la Mort (1991), Jules et Juliette (1994), Utopie (1998), La pudeur des icebergs (2004) i Crépusculedes océans (2007). Per poder veure els vídeos, us haureu de registrar a la comunitat de You Tube, és veu que els consideren massa pornogràfics

La bellesa del cos humà en tota la seva nuesa i parlant de nuesa…

Dissabte potser hi torno a veure més nuesa perquè estic pendent de la confirmació d’un amic que li feia gràcia veure cossos nus en moviment i potser veurem “Un peu de tendresse bordel de merde!”, espectacle impertinent i divertit de Dave St-Pierre, que es veu que està causant sensació a diferents festivals europeus

Per alguns potser la constatació de la nova Sodoma i Gomorra Però estaran molt allunyats d’entendre la bellesa del cos humà quan l’Art és fet amb Amor, coneixement i sensibilitat. Que espero que sigui feta amb gust. L’argument és interessant, la posta en escena, no sé tinc els meus dubtes. I veig poc Art respecte al moviment i el gest. I el bon gust… sempre són criteris que potser ens cal ampliar perquè els límits del bé i el mal sempre seran circumscrits a una cultura i a una manera de pensar i veure la vida. Si hi ha Amor… quin mal hi ha?… potser més aviat es troba en el judici que fan aquells que es posicionen en contra perquè llavors hi manca l’amor i el respecte a expressions allunyades del seu món. Quina disquisió Potser la imatge que ve a continuació pot escandalitzar a alguns

De fet, si us he de ser sincer, m’agrada d’entrada molt més l’espectacle que vaig triar jo per demà divendres. Però si hi anem, estic segur que quelcom interessant en treurè

L’obra del creador canadenc Dave St-Pierre presenta la segona part de la seva trilogia Sociologia i altres utopies contemporànies. Un peu de tendresse bordel de merde! indaga el moment de vagareig entre dues relacions amoroses, les diferents tendreses que hom comparteix amb un moribund, un nen, un ex, el pare. La necessitat intensa de rebre tendresa, de donar-ne, i això davant del rebuig de l’altre. Aquest espectacle és un assaig sobre la reconstrucció de l’amor propi, de la recerca d’una altra manera d’estimar, d’una altra persona per estimar i l’evolució d’aquest amor que es transforma en tendresa.

Dave St-Pierre es va iniciar en la dansa a l’edat de cinc anys. Va ballar per tot Canadà, Estats Units i Europa sota les ordres de diversos coreògrafs, entre els quals figuren Harold Rhéaume, Jean-Pierre Perrault, Estelle Clareton, Pierre-Paul Savoie i Alain Francoeur i les coreografies de Daniel Leveillé Amour, acide et noix i La pudeur des icebergs.

Ha creat diferents peces coreogràfiques, entre les quals destaca Le no man’s land show el 2003, però fou amb La pornographie des âmes (2004) que Dave St-Pierre va deixar empremta. Un peu de tendresse bordel de merde! va aconseguir copsar l’atenció de l’escena internacional ja des de la seva estrena mundial al Festival Dance 2006 de Munic i posteriorment al Mousonturn de Frankfurt.

Aqui teniu una mostra d’aquesta obra polèmica

Per conèixer més l’obra d’aquest creador, vegeu un fragment del seu últim espectacle Provocador ho és, però potser això no és una forma de què cadascú es plantegi justament unes quantes coses. Tothom té feina a casa seva, dins seu Així doncs, en comptes de criticar potser que cadascú netegi les pròpies letrines com ens deia en Gandhi

Ah! i pels que ens fascina l’Art de la Dansa, no us perdeu la conferència que Erin Manning farà demà a la Fundació Antoni Tàpies, Espai C a les 18.30 h. Titulada Dansa de l’Atenció.
 
Erin Manning desplegarà la seva concepció de la dansa i de la coreografia a través de les idees contingudes en el seu article Choreography as Mobile Architecture (Coreografia com a arquitectura mòbil), el qual explora la coreografia de William Forsythe, One Flat Thing, Reproduced (Una cosa plana, reproduïda).
Erin Manning és professora investigadora a la Facultat de Belles Arts de la Concordia University (Mont-real, Canadà), i directora de Sense Lab (www.senselab.ca). És autora, entre d’altres, dels llibres Relationscapes: Movement, Art, Philosophy (2009) i Politics of Touch: Sense, Movement, Sovereignty (2007).
Ho organitza la Fundació Antoni Tàpies, Mercat de les Flors i Bureau du Québec à Barcelone.

Si veniu, ens trobem allà

Gaudiu de la Dansa!